2a activitat febrer 2019
2) Lectura dels següents textos i redactar un comentari que respongui a les següents
preguntes.
Textos
Amb la mort d’Alexandre s’inicià un llarg període de guerres entre els seus generals, els diàdocs (‘successors’), que es reparteixen l’Imperi. Va acabar una època centrada en la ciutat-estat (la polis) i en va començar una altra d’imperial, o hel·lenística, en què els grecs deixen de ser ciutadans lliures que s’autogovernen i esdevenen súbdits, regits per administradors o per generals, sovint mercenaris. El poder pertany ara a les noves dinasties militars que es formen a Egipte, Síria, Macedònia i Pèrgam. Això provoca un canvi cultural i moral impressionant que es pot explicar com a naixement de l’individualisme.
L’any 324 a.C., Alexandre va ordenar que deu mil soldats i oficials macedònics es casessin amb dones perses: amb això acabava el prejudici racial de la puresa de la sang grega i es volia simbolitzar l’aparició d’una nova era política. La construcció d’una nova capital imperial a Alexandria (a Egipte i no a Grècia) i la divinització d’Alexandre s’ha de considerar dins aquest programa de síntesi cultural cosmopolita.
Hi ha tres fets que marquen el període hel·lenístic des del punt de vista històric: l’esfondrament de la polis –substituïda per les noves monarquies–,l’extensió del grec com a llengua comuna (koiné) de l’administració de l’imperi i la coexistència de pobles, que porta a fenòmens d’aculturació, de barreja cultural, i d’eclecticisme entre pobles molt diversos, fins generar la nova idea de ‘cosmopolitisme’.
Alexandre no volia bastir un imperi grec, sinó “alexandrí”: una nova societat que fos síntesi d’elements grecs, egipcis i perses. En el nou context les antigues virtuts cíviques basades en la prudència i en la centralitat del diàleg a l’àgora es buiden de contingut: del patriotisme i l’autarquia (autosuficiència) de les polis es passa a cercar l’autarquia de l’ànima, subjectiva i emotivista; un cosmopolitisme o universalisme abstracte (pura expressió de la impotència per participar del poder) substitueix la recerca de l’ethos polític concret que havia preocupat a Plató i a Aristòtil. La filosofia es concep com una teràpia de l’ànima i la política passa a ser tinguda per un saber administratiu (com si es tractés d’una pura tècnica) o fins i tot com una força negativa en la mesura que és font d’ambicions, de passions i de preocupacions incompatibles amb la suposada impertorbabilitat del savi. Tota la filosofia hel·lenística comparteix el convenciment que el savi no es pot barrejar en la misèria de la ciutat, estrictament incompatible amb la cura de l’ànima. El que es busca en la el món intel·lectual hel·lenístic no és tant un coneixement teòric sobre el món com una saviesa vital de caire pràctic i adreçada a la supervivència de la subjectivitat en una societat en que ha canviat el marc cultural i geogràfic i en què s’està produint una redefinició del lloc mateix de l’humà.
La pregunta central de la filosofia hel·lenística ja no és com hem d’articular la polis (que havia estat el debat de fons de Sòcrates i els sofistes), ni tan sols com cal conèixer la realitat (el problema que plantejaven Plató i Aristòtil), sinó com cal orientar la vida del savi, és a dir la vida de l’home que aspira a la felicitat individual en un context de dolor i de crisi de les velles certeses comunitàries. “Savi” i “ciutadà” són arquetips que cal no confondre. Mentre a la ciutadania hi accedeix tothom per naixement, la saviesa és un ideal elitista que demana un esforç de cura de l’ànima i de construcció del caràcter. La saviesa implica una sàvia tria i una estètica personal. El discurs filosòfic hel·lenístic no està tan adreçat a la lògica com a una fascinació intel·lectual i a una interiorització moral. És un estil de pensar que fa esment a elements emotius subjectius però curulls de força vital. En profunditat l’home hel·lenístic aspira a esdevenir “savi”, home superior; el savi és un home que s’autodomina: no es deixa portar per les passions, sinó que les domestica i voluntàriament se situa al marge de l’ambient groller que constitueix la vida política i el món del diner.
Pierre Hadot en la magnífica lliçó Elogi de la filosofia antiga, text del seu ingrés al Collège de France (1983), ha remarcat el caire nou que tingué la filosofia hel·lenística i només ens resta recollir i parafrasejar el que ens diu: 1. En primer lloc el filòsof hel·lenístic té la clara consciència de ser un individu situat al marge. Hi ha un trencament molt clar entre vida quotidiana (considerada degradada i servil) i actitud filosòfica (que reivindica la seva dignitat moral). Mentre Sòcrates i els sofistes volien filosofar a partir del que passava a la ciutat, els filòsofs hel·lenístics trien la distància i la separació.
2. A més, com s’ha dit, la filosofia hel·lenística no és per a tothom sinó per al savi, el nou model d’home superior, que se separa de la massa. El savi cerca –o expressa una raó universal, cosmopolita. L’home de cada dia, atrafegat al seu món petit, no pot ni imaginar-se el gaudi de la sàvia tria vital en un món purament groller.
3. Convé recordar que la filosofia hel·lenística, a més, no és tant un mode de pensar com una manera de viure que sovint s’expressa també en una manera de vestir – cas dels cínics– o de menjar –cas dels epicuris. Estranger a la polis i a les petites ambicions civils, el filòsof fa gala, fins quasi a extrems patètics, d’una certa llibertat de vida i d’una llibertat de llenguatge o “pharresia” que es reivindica com una capacitat de plantar cara retòricament al poder a canvi de la pobresa i fins de la impotència política pràctica.
4. En la filosofia hel·lenística, la saviesa apareix, a més, com una forma d’autocontrol. Viure per als filòsofs de l’època és saber-se en perill i la filosofia és una forma de dominar aquesta situació de por, de perill i de malaltia. Controlar la còlera, la curiositat, el vocabulari, l’interès per la possessió de les riqueses… és una forma vital d’entrenament filosòfic.
5. Però sobretot, la forma de la filosofia hel·lenística és la meditació. El discurs interior ocupa el lloc que abans pertocava al discurs públic. Cal comprendre això perquè és, potser, el tema central i l’explicació de l’estil potser pessimista i fosc que avui ens colpeix d’una manera brutal. La forma d’expressió dels sofistes era el discurs, la de Sòcrates i Plató, en canvi, fou el diàleg i la d’Aristòtil és –com la dels metges– el tractat. En canvi els filòsofs hel·lenístics escriuen “meditacions”, mot que significa, etimològicament “exercici”. Filosofar és fer proves, meditar interiorment o, per dir-ho amb un polisèmic mot modern “assajar”.
Com recorda Hadot a partir d’una frase d’Epicur: la finalitat de la ciència de la natura és assolir la serenitat de l’ànima. En un món sotmès al trasbals, la meditació és una forma de rumiar la vida digna de ser viscuda. Hi ha dos ideals de vida centrals en el pensament hel·lenístic, compartits per les diverses escoles: autarquia i ataràxia. Qui els realitza viu amb plenitud i pot ser veritablement considerat savi.
Anàlisi
a) Explica la diferència entre ‘savi’ i ‘ciutadà’ en la societat hel·lenística. Per què és significativa?
ciutadà és una denominació que es dona a tothom quan neix, savi, per altra banda, és aquell qui té cura de la seva ànima i qui construeix el seu caràcter, la saviesa implica una sàvia tria i una estètica personal, i una domesticació de les passions.
b) Què vol dir que la filosofia es concep com una teràpia de l'ànima?
Vol dir que la filosofia es centra en buscar la felicitat i el bé d'un mateix, mitjançant la saviesa davant les situacións que ens trobem.
c) Què és allò que defineix el savi?
El savi és aquell qui s'autodomina, que no es deixa portar per les passions, sinó que les domestica, i s'allunya de l'ambient groller en la vida política i el món del diner.
d) Què entenem per cosmopolitisme?
Una polis que unifica diverses cultures
e) Què significa “pharresia”?
Llibertat de ser, de viure i d'expressar-se.
f) Quina és la forma habitual del pensament hel·lenístic?
La meditació, el diàleg intern, també conegut com "assajar", és una manera de rumiar la vida digna de ser viscuda.
g) Quines escoles o corrents filosòfics qualificaries com a hel·lenístics en base a aquestes característiques?
Autarquia i ataràxia.
h) Com defineixes el concepte “autarquia”? I el “d'ataràxia”? Amb quines corrents els relaciones?
Autarquia vindria a ser autosuficiència, el relaciono amb la mateixa hel·lenística, ja que busquen el bé de un mateix. Ataràxia és una serenitat inalterable de l'ànima i de l'estat emocional, ho relaciono amb l'estoïcisme, ja que cercaven una vida serena mitjançant l'acceptació de que el futur està escrit.
i) L'estoïcisme fa referència al concepte d'apatia. Què és i amb quina de les característiques anteriors el relaciones?
L'estoïcisme fa referència al concepte d'apatia ja que els estoics busquen la no alteració de l'ànima o els sentiments, com ja s'ha dit anteriorment, relaciono aquest corrent amb el concepte d'ataràxia.
Textos
Amb la mort d’Alexandre s’inicià un llarg període de guerres entre els seus generals, els diàdocs (‘successors’), que es reparteixen l’Imperi. Va acabar una època centrada en la ciutat-estat (la polis) i en va començar una altra d’imperial, o hel·lenística, en què els grecs deixen de ser ciutadans lliures que s’autogovernen i esdevenen súbdits, regits per administradors o per generals, sovint mercenaris. El poder pertany ara a les noves dinasties militars que es formen a Egipte, Síria, Macedònia i Pèrgam. Això provoca un canvi cultural i moral impressionant que es pot explicar com a naixement de l’individualisme.
L’any 324 a.C., Alexandre va ordenar que deu mil soldats i oficials macedònics es casessin amb dones perses: amb això acabava el prejudici racial de la puresa de la sang grega i es volia simbolitzar l’aparició d’una nova era política. La construcció d’una nova capital imperial a Alexandria (a Egipte i no a Grècia) i la divinització d’Alexandre s’ha de considerar dins aquest programa de síntesi cultural cosmopolita.
Hi ha tres fets que marquen el període hel·lenístic des del punt de vista històric: l’esfondrament de la polis –substituïda per les noves monarquies–,l’extensió del grec com a llengua comuna (koiné) de l’administració de l’imperi i la coexistència de pobles, que porta a fenòmens d’aculturació, de barreja cultural, i d’eclecticisme entre pobles molt diversos, fins generar la nova idea de ‘cosmopolitisme’.
Alexandre no volia bastir un imperi grec, sinó “alexandrí”: una nova societat que fos síntesi d’elements grecs, egipcis i perses. En el nou context les antigues virtuts cíviques basades en la prudència i en la centralitat del diàleg a l’àgora es buiden de contingut: del patriotisme i l’autarquia (autosuficiència) de les polis es passa a cercar l’autarquia de l’ànima, subjectiva i emotivista; un cosmopolitisme o universalisme abstracte (pura expressió de la impotència per participar del poder) substitueix la recerca de l’ethos polític concret que havia preocupat a Plató i a Aristòtil. La filosofia es concep com una teràpia de l’ànima i la política passa a ser tinguda per un saber administratiu (com si es tractés d’una pura tècnica) o fins i tot com una força negativa en la mesura que és font d’ambicions, de passions i de preocupacions incompatibles amb la suposada impertorbabilitat del savi. Tota la filosofia hel·lenística comparteix el convenciment que el savi no es pot barrejar en la misèria de la ciutat, estrictament incompatible amb la cura de l’ànima. El que es busca en la el món intel·lectual hel·lenístic no és tant un coneixement teòric sobre el món com una saviesa vital de caire pràctic i adreçada a la supervivència de la subjectivitat en una societat en que ha canviat el marc cultural i geogràfic i en què s’està produint una redefinició del lloc mateix de l’humà.
La pregunta central de la filosofia hel·lenística ja no és com hem d’articular la polis (que havia estat el debat de fons de Sòcrates i els sofistes), ni tan sols com cal conèixer la realitat (el problema que plantejaven Plató i Aristòtil), sinó com cal orientar la vida del savi, és a dir la vida de l’home que aspira a la felicitat individual en un context de dolor i de crisi de les velles certeses comunitàries. “Savi” i “ciutadà” són arquetips que cal no confondre. Mentre a la ciutadania hi accedeix tothom per naixement, la saviesa és un ideal elitista que demana un esforç de cura de l’ànima i de construcció del caràcter. La saviesa implica una sàvia tria i una estètica personal. El discurs filosòfic hel·lenístic no està tan adreçat a la lògica com a una fascinació intel·lectual i a una interiorització moral. És un estil de pensar que fa esment a elements emotius subjectius però curulls de força vital. En profunditat l’home hel·lenístic aspira a esdevenir “savi”, home superior; el savi és un home que s’autodomina: no es deixa portar per les passions, sinó que les domestica i voluntàriament se situa al marge de l’ambient groller que constitueix la vida política i el món del diner.
Pierre Hadot en la magnífica lliçó Elogi de la filosofia antiga, text del seu ingrés al Collège de France (1983), ha remarcat el caire nou que tingué la filosofia hel·lenística i només ens resta recollir i parafrasejar el que ens diu: 1. En primer lloc el filòsof hel·lenístic té la clara consciència de ser un individu situat al marge. Hi ha un trencament molt clar entre vida quotidiana (considerada degradada i servil) i actitud filosòfica (que reivindica la seva dignitat moral). Mentre Sòcrates i els sofistes volien filosofar a partir del que passava a la ciutat, els filòsofs hel·lenístics trien la distància i la separació.
2. A més, com s’ha dit, la filosofia hel·lenística no és per a tothom sinó per al savi, el nou model d’home superior, que se separa de la massa. El savi cerca –o expressa una raó universal, cosmopolita. L’home de cada dia, atrafegat al seu món petit, no pot ni imaginar-se el gaudi de la sàvia tria vital en un món purament groller.
3. Convé recordar que la filosofia hel·lenística, a més, no és tant un mode de pensar com una manera de viure que sovint s’expressa també en una manera de vestir – cas dels cínics– o de menjar –cas dels epicuris. Estranger a la polis i a les petites ambicions civils, el filòsof fa gala, fins quasi a extrems patètics, d’una certa llibertat de vida i d’una llibertat de llenguatge o “pharresia” que es reivindica com una capacitat de plantar cara retòricament al poder a canvi de la pobresa i fins de la impotència política pràctica.
4. En la filosofia hel·lenística, la saviesa apareix, a més, com una forma d’autocontrol. Viure per als filòsofs de l’època és saber-se en perill i la filosofia és una forma de dominar aquesta situació de por, de perill i de malaltia. Controlar la còlera, la curiositat, el vocabulari, l’interès per la possessió de les riqueses… és una forma vital d’entrenament filosòfic.
5. Però sobretot, la forma de la filosofia hel·lenística és la meditació. El discurs interior ocupa el lloc que abans pertocava al discurs públic. Cal comprendre això perquè és, potser, el tema central i l’explicació de l’estil potser pessimista i fosc que avui ens colpeix d’una manera brutal. La forma d’expressió dels sofistes era el discurs, la de Sòcrates i Plató, en canvi, fou el diàleg i la d’Aristòtil és –com la dels metges– el tractat. En canvi els filòsofs hel·lenístics escriuen “meditacions”, mot que significa, etimològicament “exercici”. Filosofar és fer proves, meditar interiorment o, per dir-ho amb un polisèmic mot modern “assajar”.
Com recorda Hadot a partir d’una frase d’Epicur: la finalitat de la ciència de la natura és assolir la serenitat de l’ànima. En un món sotmès al trasbals, la meditació és una forma de rumiar la vida digna de ser viscuda. Hi ha dos ideals de vida centrals en el pensament hel·lenístic, compartits per les diverses escoles: autarquia i ataràxia. Qui els realitza viu amb plenitud i pot ser veritablement considerat savi.
Anàlisi
a) Explica la diferència entre ‘savi’ i ‘ciutadà’ en la societat hel·lenística. Per què és significativa?
ciutadà és una denominació que es dona a tothom quan neix, savi, per altra banda, és aquell qui té cura de la seva ànima i qui construeix el seu caràcter, la saviesa implica una sàvia tria i una estètica personal, i una domesticació de les passions.
b) Què vol dir que la filosofia es concep com una teràpia de l'ànima?
Vol dir que la filosofia es centra en buscar la felicitat i el bé d'un mateix, mitjançant la saviesa davant les situacións que ens trobem.
c) Què és allò que defineix el savi?
El savi és aquell qui s'autodomina, que no es deixa portar per les passions, sinó que les domestica, i s'allunya de l'ambient groller en la vida política i el món del diner.
d) Què entenem per cosmopolitisme?
Una polis que unifica diverses cultures
e) Què significa “pharresia”?
Llibertat de ser, de viure i d'expressar-se.
f) Quina és la forma habitual del pensament hel·lenístic?
La meditació, el diàleg intern, també conegut com "assajar", és una manera de rumiar la vida digna de ser viscuda.
g) Quines escoles o corrents filosòfics qualificaries com a hel·lenístics en base a aquestes característiques?
Autarquia i ataràxia.
h) Com defineixes el concepte “autarquia”? I el “d'ataràxia”? Amb quines corrents els relaciones?
Autarquia vindria a ser autosuficiència, el relaciono amb la mateixa hel·lenística, ja que busquen el bé de un mateix. Ataràxia és una serenitat inalterable de l'ànima i de l'estat emocional, ho relaciono amb l'estoïcisme, ja que cercaven una vida serena mitjançant l'acceptació de que el futur està escrit.
i) L'estoïcisme fa referència al concepte d'apatia. Què és i amb quina de les característiques anteriors el relaciones?
L'estoïcisme fa referència al concepte d'apatia ja que els estoics busquen la no alteració de l'ànima o els sentiments, com ja s'ha dit anteriorment, relaciono aquest corrent amb el concepte d'ataràxia.
Comentarios
Publicar un comentario